14-17 de febrer 2023
La Diputació de Barcelona ha organitzat aquest mes de febrer (del 14 al 17 de febrer 2023), al Museu Marítim de Barcelona, unes jornades de reflexions i propostes per a la cultura de demà, tenint com horitzó l’any 2050.
En aquestes jornades s’ha tractat del futur dels equipaments i de les polítiques culturals, de la llengua catalana i dels processos de creació, producció i exhibició artística. També s’ha debatut sobre la projecció exterior de la cultura catalana, el model territorial i l’àmbit digital.
La majoria de ponents han destacat la democratització que ha representat la irrupció del món digital i han defensat una major col·laboració públic- privada en l’àmbit de la cultura. També s’ha reivindicat la vessant col·lectiva i comunitària de la cultura pronosticant una revalorització social , especialment després del efectes de la pandèmia.
Cultura fragmentada
Durant el primer dia de les jornades es va assenyalar l’alta complexitat del moment actual, que ha conduït a una major fragmentació dels públics i els béns de consum cultural, però es va reivindicar la cultura” per resoldre problemes”. També es va demanar una major integració entre les ciències, la tecnologia, l’educació i la cultura, i es va expressar una certa preocupació per la situació futura dels drets d’autor i de la propietat intel·lectual.
Es va assegurar que “el català és un tret diferencial i un avantatge competitiu dins del mercat global” i que cal lluitar contra “l’estandardització” de continguts que comporta l’auge de les grans corporacions tecnològiques i audiovisuals. També es va vaticinar un cert ressorgiment del periodisme cultural com a prescriptor de continguts enmig d’un marc caracteritzat per una oferta inabastable.
Ecosistema cultural porós
El segon dia es va remarcar que “l’àmbit internacional no es pot menysprear” a l’hora de bastir un ecosistema cultural, que ha de ser “el més obert i porós possible”, i que la internacionalització no pot ser unidireccional, sinó que s’ha d’entendre com “un flux constant de creadors, públics, recursos i programadors”. A l’hora d’impulsar plans estratègics, es va destacar que aquests “no necessàriament han de ser sectorials”, sinó que allò òptim seria “apostar pels talents emergents de diferents disciplines artístiques, allà on sorgeixin”.
En general, es va coincidir en que cal més inversió pública i menys burocràcia, més idees i més planificació per bastir un ecosistema cultural robust. I es va afegir que cal una imperiosa reforma jurídica que flexibilitzi el marc normatiu i administratiu. Una reivindicació transversal de les jornades ha estat un clam per una major coordinació política entre totes les administracions públiques de Catalunya que es consideren “sobreposades i no articulades” i una major presència de la cultura en l’àmbit educatiu i formatiu.
Hibridació de llenguatges i públics
A la tercera jornada, centrada en la producció, la creació i la distribució artística es va assegurar que vivim immersos en una obsessió per la creació, que col·lapsa el sistema perquè manca articular un circuit d’exhibició que doni sortida a tota aquesta nova creació. Es va reclamar que els programes d’ajut i suport públics no se centrin, només, en l’àmbit creatiu, i acompanyi altres fases de la producció cultural com la investigació, la distribució o la difusió.
També es va emfatitzar que malgrat la progressiva automatització, la creativitat no desapareixerà perquè és “pròpiament humana” i que la competència entre sector públic, privat i associatiu és “sana i estimulant”, malgrat que també han d’aprendre a col·laborar. Un dels punts clau de la creació contemporània serà la hibridació de llenguatges i públics, i la digitalització que ha d’ajudar a accelerar carreres”.
La darrera jornada s’ha dedicat als grans reptes de futur de la cultura al nostre país amb reivindicacions sobre assegurar la centralitat de la cultura en els nostres sistemes polítics, superar la fragmentació i els problemes de governança, millorar el marc legal i administratiu. També s’han reclamat polítiques públiques que garanteixin la igualtat, lluny de les ‘cultures de distinció’, revisar les regulacions jurídiques i administratives i reconsiderar els recursos públics per a grups globals. Han tingut especial rellevància els aspectes socials com ara el diàleg intercultural contra la pobresa, per la igualtat, la sostenibilitat; i promoure la millora de les condicions de qualitat de vida dels artistes.
La primera conclusió, es que el 2050 està al caure i que hem de començar des d’ara a fer els canvis pertinents si volem establir criteris que ajudin a bastir un consens a llarg termini entre tots els actors que conflueixen en l’activitat cultural i que serveixin per establir grans directrius comunament acceptades per impulsar la cultura.
La segona, que el mon de la cultura clama per una major coordinació política entre totes les administracions públiques de Catalunya.
I finalment, que hem de promoure la millora de les condicions de qualitat de vida dels artistes i actors culturals, encara més desprès de la pandèmia.
Per això, la intervenció de l’ Anna Villarroya , de la Facultat d’Informació i Mitjans AudiovisualsUniversitat de Barcelona (UB), parlant de l’informe que ha redactat on les conclusions son preocupants ens ajuda molt per explicar, defensar i apropar el nostre model a l’entorn cultural. Les seves conclusions son :
- Tan sols el 5% dels professionals de la cultura creuen que la societat considera que la seva feina és essencial, malgrat el paper clau de la cultura com a element d’inclusió i de benestar individual i social.
- Més de la meitat dels professionals perceben dificultats a l’hora de viure de la seva feina i la majoria, el 80%, pensen que la societat ignora la precarietat i la irregularitat que la caracteritzen.
- Entorn del 70% dels professionals de l’àmbit cultural diuen que pateixen la pressió del temps i el fet de no poder desconnectar de la feina, mentre que en el conjunt de treballadors espanyols aquesta xifra era de gairebé el 60% l’any 2019.
- Quasi el 60% dels professionals declaren uns ingressos inferiors als 1.500 euros mensuals procedents de la seva activitat cultural, molt per sota del salari mitjà. A aquesta precarietat material cal afegir-hi la dificultat d’aconseguir un equilibri personal, familiar i professional.
- Els joves pateixen pitjors condicions materials i de vida que no altres grups d’edat. Així, el 70% dels menors de 35 anys viuen amb dificultats econòmiques i el 63% treballen de manera irregular. També són el grup que manifesta menys equilibri entre la seva vida personal, familiar i professional, i el que més ha considerat abandonar la seva activitat.
Des del 2013, Smart Ibérica treballa per dignificar el treball dels artistes i creadors en el territori i d’acompanyar cadascun del seus projectes. I ajudar al món creatiu i cultural a intentar arribar a les metes de la dignificació del treball en aquest món. Nosaltres creiem que compartint recursos, experiències i acompanyant cada projecte, minimitzem els riscos, formant així una comunitat cultural més sòlida: junts sempre serem més forts.